Cal·ligrafia

Pren, va dir, i vaig acaronar el present que m'oferia. Vaig somriure, feia temps que ningú no em parlava així, amb el cor obert de bat a bat. Una qüestió de fe. Tard o d'hora trobem la tendresa davant per davant. I què has de respondre. Que sí, que ve de gust.

Pren, va dir, i vaig voler que tornés a pronunciar el meu nom, escurçat, com poques vegades sento, només els amics, només tu, no acabava de creure que fos tan fàcil el que fem sovint tan difícil.

Pren, va dir, com una anàfora, la mà embolcallant els cabells, et sorprens, i ara, bé una mica. Oferir les mans, sentir l'escalforeta, després de dies i nits de casualitats, finalment aquell calfred gustós de moltes expectatives.

Pren, va dir, encerclar el ressó d'un gest qualsevol, improvisat. Quin esguard tan diferent que diu tant i bé que corprèn. Si tenir-me a prop és tan senzill...

Pren, i deixa'm que sorprengui el moment, tots els moments, els teus, els meus... T'ho imagines? Tan senzill com escriure qualsevol de les nostres converses, com imaginar que et tinc a prop i que em dius el que ara escric.

Pren, la cal·ligrafia, el traç arrodonit, les lletres amorosides, no gaire lluny les unes de les altres,  que convidin a ser a prop, encara més a prop de tu..

Pren...

Presuntos implicados... Alma de blues...