Total de visualitzacions de pàgina:

26 de gener del 2018

I en el darrer segon...

Vam coincidir un dissabte, d'hora, en un dels punts de trobada més clàssics quan vols fer camí i muntanya. Quan va arribar i va baixar del cotxe vaig pensar que el coneixia però en aquell moment no vaig atinar ni el lloc ni l'instant d'una hipotètica coincidència. Va esbossar un somriure, el teu o el meu, el meu mateix, i vaig entrar al seu cotxe, quina escalforeta, avui en fa, de fred...

Transmetia confiança. Vam parlar de nosaltres, de l'amiga comuna que, malauradament havia tingut un imprevist i no podia venir a fer ruta, però quedeu vosaltres dos, i així ho havíem fet. Ser amic d'una amiga o amiga d'un amic sempre és un bon contrafort.

Vam arribar a la cafeteria on hi havia el gruix de caminaires, trescaires de cap de setmana, ell ja en coneixia uns quants, que bé que hagueu pogut venir, amb una baixa important, pobra ja m'ha trucat, ai aquesta grip, i vosaltres dos us heu trobat bé, de primera, tu al teu aire guapa, me'l vaig mirar, sóc tímida, dona si la gent és molt maca, vaig mirar al meu voltant mentre ell retrobava gent d'altres rutes...

Implosió. Tanques els ulls uns segons i somrius. Tu ets l'amiga de, és la primera vegada, no em sabré els vostres noms, benvinguda... Després d'anys d'una retirada més involuntària del que hauria volgut, després d'anys d'amor maternal intensiu, després de molts després vitals tornava a abraçar muntanya, un dels plaers més gustosos que conec. La vida n'és plena. De plaers. Sortosament.

Va tornar de saludar els companys. Em sembla que comencem ruta. Vaig somriure, estàs bé, ens ho passarem bé, veig que de tímida res, he sobreviscut, ho veus dona. Va obrir la porta de la cafeteria i vam sortir a l'exterior. Dos o tres referents, GPS, tracks... cop d'ull... Quan la senyalització és bona, ja guanyes molt. Per aquí, gent. I vam començar l'ascens, progressiu, amb prou marge per parlar.

Caminava davant meu, parlant ara amb un, ara amb l'altre. Em sentia lliure per coincidir, per descobrir, per ser al final, al mig, al davant de la corrua de caminadors, per aturar-me i delectar-me amb el paisatge que emergia mentre ens enlairàvem. Ell feia el mateix. Tots fèiem el mateix. Compartir, vols que t'ajudi, hi som tots, espereu que hi ha tres al darrere...

Els camins s'eixamplen, s'estrenyen, t'empenyen amunt... I de cop i volta, un pendent gairebé perpendicular al terra, tu pots, vaig somriure, clar que sí, no mires amunt, només t'enfiles, a poc a poc, ho veus campiona. Va aixecar el polze, doblegant la resta dels dits. Li vaig tornar el gest. I vaig tornar a sentir la sensació de conèixer-lo, molt, però no trobava una imatge de tots dos, plegats, quan i on ens havíem vist...

Em sembla que encara hi ha gent darrere nostre, pateixis que no es perdran. Jo aviso sempre que porto GPS, que si em perdo no cal que em busquin, ja tornaré tot solet... Devia fer cara de poker perquè acte seguit va dir, no és el cas, no ens perdrem avui, dona, que aquesta me la conec bé.

Conviure entre paisatges... L'entorn, l'esforç... Tant és qui proposi rutes, el més important és la predisposició a fer camí amb algú. Sentir-te a prop o lluny, quan et plagui. I què si algú vol fer més que caminar? Si és com la vida mateixa. Tries el que et ve de gust... Fins al darrer moment no saps qui hi és comptat.

Després d'acomiadar-nos de tothom, vam entrar al cotxe. Cansada? Agradablement. Pots dormir si vols. Vaig tancar els ulls. Em va despertar suaument, hem arribat, el meu cotxet solet... Dormies tan plàcidament que no he gosat despertar-te fins ara. Vaig baixar del cotxe, va somriure, m'ha agradat conèixer-te, a mi també. Continues pensant on ens vam conèixer, tu no tens aquesta sensació, ja m'ho diràs, estem en contacte... Va pujar al cotxe i el vaig veure enfilar l'eix, sud enllà...

I en el darrer segon, la imatge que buscava dins meu...


Vídeo de sens and sensibility
 







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada