Carme

Els mots, Carme. I els fets. Aquest mandat democràtic valent que defenses, que has defensat i que defensem amb tu. Què en faran de la covarda decisió, injusta d'abocar-te a la foscor. Miserables. Fer mal per fer mal, saben a qui, sabent per què, dinamitant la vida, els somnis, la tendresa.

Però tu fas que el 'tot està per fer' sigui possible. Fas empènyer el riu amb més cabal. Saps encoratjar-nos per continuar essent, per no permetre que ni tu ni ningú sigui entre reixes. Les presons, barrots visibles i invisibles.

Més forts que mai, Carme. Per a tu aquest guió que vaig escriure fa un munt d'anys i que amb tu pren sentit. El publicaré a miques. Tot el fruit que pugui donar, amb tot l'amor del món. Per a tu, molt especialment:


L'HERBA MENUDA

1

Rosa, quan tornarà el pare? Aviat Carmeta aviat. 

Quantes anades i tornades, amb l’atrotinat Landrover, al carrer Entença, la porta de ferro, els familiars, els funcionaris, els passadissos, la sala de vis a vis, el llarg adéu, els passadissos, els funcionaris, els familiars, la porta de ferro, el carrer Entença, Meridiana, Nacional 152...

Cada vegada que l’anàvem a veure, el pare ens deia el mateix. Que havia rebut les cartes, que allò era un infern, que no podia dormir amb tres tios fumant, Carme, ves a veure al jutge. I au, unaaaaaltravegada, cinc nens, pobra dona, funcionaris, escales, jutjat de no sé quina instància, la mare demanant, implorant. Señora, yo la entiendo pero…

Quan tornàvem a casa, tots muts, la mare plorant.

El pitjor no era anar a la Model. El pitjor era deixar el pare allà, tancat, barrat, en estrany lloc i en estranya contrada.
  

 ...............................