Amorosit

L'aire fred, el cel blavíssim amb perfils de rouredes. Asseguda a les escales íntim moment abans del dinar familiar. Uns fideus de peix amorosit, les veus d'interior, els qui se'n van a caminar, els qui entren la llenya, i la mainada que vol aventures roureda enllà.

No gaire lluny del món però prou distant per encabir allà on pertoca les noves emocions. Molta intensitat aquests dies i també algunes reflexions. 'Tenim a penes el que tenim i prou'. Que és molt. De vegades convé mesurar què diem. I ser molt clars. Nitidesa. En el discurs.

De la pau d'aquest moment únic i assolellat vaig enfilant l'instant mentre l'oloreta dels fideus m'empeny a entrar i parar taula, taules, la família creix en membres, en complexitats, en espais compartits...

No comparteixo aquests moments amb qualsevol. Tan oberta per deixar anar els sentiments i tan reservada en aquest àmbit. És el meu. I el de qui estimo. Per això el preservo. Si algú hi ha d'entrar, que sigui de veres. No estem per brots.

L'aire fred, el cel blavíssim. Pair la tardor i les seves conseqüències. Toca mesurar. Natura al cos, al cor. Que el vent s'endugui els maldecaps, una mica més de caldo, mare, quan acabi d'omplir els plats ja completarem, jo més carn, pesats...

Portar llenya a la llar de foc entre tots, una cadena, que la nit serà llarga i les converses al caliu, a moltes bandes. Ratafia, vi ranci, quin riure amb la cervesa, el futur, se'ns fa matinada, política social... Emocional?

Són curtes però intenses aquestes trobades. La propera, Nadal. Bons desitjos. Guanyarem els carrers. A casa nostra. Nord enllà...

Eric Clapton... Change The World