Amorosit

L'aire fred, el cel blavíssim amb perfils de rouredes. Asseguda a les escales íntim moment abans del dinar familiar. Uns fideus de peix amorosit, les veus d'interior, els qui se'n van a caminar, els qui entren la llenya, i la mainada que vol aventures roureda enllà.

No gaire lluny del món però prou distant per encabir allà on pertoca les noves emocions. Molta intensitat aquests dies i també algunes reflexions. 'Tenim a penes el que tenim i prou'. Que és molt. De vegades convé mesurar què diem. I ser molt clars. Nitidesa. En el discurs.

De la pau d'aquest moment únic i assolellat vaig enfilant l'instant mentre l'oloreta dels fideus m'empeny a entrar i parar taula, taules, la família creix en membres, en complexitats, en espais compartits...

No comparteixo aquests moments amb qualsevol. Tan oberta per deixar anar els sentiments i tan reservada en aquest àmbit. És el meu. I el de qui estimo. Per això el preservo. Si algú hi ha d'entrar, que sigui de veres. No estem per brots.

L'aire fred, el cel blavíssim. Pair la tardor i les seves conseqüències. Toca mesurar. Natura al cos, al cor. Que el vent s'endugui els maldecaps, una mica més de caldo, mare, quan acabi d'omplir els plats ja completarem, jo més carn, pesats...

Portar llenya a la llar de foc entre tots, una cadena, que la nit serà llarga i les converses al caliu, a moltes bandes. Ratafia, vi ranci, quin riure amb la cervesa, el futur, se'ns fa matinada, política social... Emocional?

Són curtes però intenses aquestes trobades. La propera, Nadal. Bons desitjos. Guanyarem els carrers. A casa nostra. Nord enllà...

Eric Clapton... Change The World

La veu de tots...

'Asusta querer mucho y que te quieran» diu la Glòria Fuertes a un poema meravellós que va enviar-me ahir un lector fidel. El vaig llegir al metro camí del Bilbao Berria on havia quedat amb una amiga magnífica de fa molts anys i amb qui marxo a Brussel·les la setmana que ve.

Vaig baixar a Liceu i vaig enfilar el Pla de la Boqueria fins a la plaça del Pi. Com són els records. Les imatges se't retornen. Les associes a un instant emocionalment impactant. Vaig sentir una mena de tristesa i melangia. El carrer Petritxol, la Pallaresa, Portaferrissa, fa prop d'un any, enfebrada, enamorada, a un pam de terra...

Vaig arribar a la catedral. Sorpresa. Mercat de Santa Llúcia, tinc temps, whats, deu minuts i baixo, tranquil·la, miraré paradetes... Un duo boníssim tocaven Corren, dels Gossos... De nou les imatges, abraçats, somrients, aquest t'agrada, vesc, gràcies, quin detall, un petó de bona sort... De sort... De dissort... Els tenia tan ben desadets aquests records, amb aquella etiqueta de passat recent, de passat ras i curt...

Cop de realitat sortint del mercat... A la porta del Bilbao Berria m'esperava la meva amiga. Somriure, autèntic, abraçada... Un parell de pintxos, copeta de Criança, ella, jo de Verdejo... Gran conversa de tarda, política, compromís, viatges... Futur, amb majúscules i certament immediat. 

El temps no en sap d'hores quan estàs a gust. Mentre pujàvem el Portal de l'Àngel vaig evocar els anys de colla compacta i tronera, fa un munt d'anys. Vaig somriure a la meva amiga. Quantes matinades, amb moto, Barcelona de soul, licors de préssec i Cuttys...

Quarts de set i nit a ciutat. La font de Plaça Catalunya exultant de groc, brollant per les persones compromeses que conservem a la memòria, imprescindible. Aquests records no els deses. Aquests els tens bens presents.

Escales mecàniques, abraçada, vaig a fer una foto a la font, va dir la meva amiga. I així ens vam acomiadar, exhaurit el nostre temps... Un tren de tornada a la Plana m'esperava a l'andana...

Estem en contacte, ganes de viatge, no dormirem a l'autocar, o sí, coneixences, un mateix desig. 'I que se senti la veu de tots solemnement i clara'... A Brussel·les o a qualsevol indret del món....

Gossos... Macaco... Corren...

Som en la nit

Llegia fa uns dies una novel·leta senzilla i sàvia que em van recomanar al club de lectura, aquest espai dels divendres, també senzill i savi, que m'agrada compartir. Nosaltres en la nit és una història de vellesa, Addie i Louis, solitud compartida, afectes ... Valenta Addie, demanant a en Louis que passi les nits a casa seva i dormir plegats. Sorprès, en Louis. Que sigui ell, l'escollit. Que les nits revifin desitjos que ja havia bandejat.

'Hem decidit ser lliures, més o menys. Encara que tinguem l'edat que tenim', diu l'Addie. Ser tan a prop d'una dona crea vincle, comentava un lector. I si hi ha vincle... On és la llibertat? Pura filosofia, vaig pensar. No és fàcil sentir que ets lliure, que allò que fas només depèn de tu, que no hi ha ningú que et lligui, que l'únic lligam ets tu mateix.

Un títol encertat, va comentar una altra lectora. Quants 'nosaltres en la nit' viscuts, vaig pensar. Lliure elecció de moments meravellosos que han tingut un recorregut curt. Perquè nosaltres no som en la nit. En la nit som un reflex de l'altre, el bo i millor que se'ns acut. Nosaltres som durant el dia, al nostre àmbit laboral i social, a la nostra quotidianitat, quan deixem de ser lliures o si més no quan sembla que no ho som tant.

Ser en la nit, en moltes nits, i amb algú té els seus avantatges. Sentir-se lliure perquè lliure ha estat la tria i la persona. Poder triar els afectes, com l'Addie, amb franquesa, lliurement. Poder triar canviar el món. Si més no, el nostre. Lliures per pensar, per actuar... Lliures de culpa. Lliures de passió. Lliures per sentir. Per abocar-nos lliurement...

No som pas tan lluny de l'Addie i en Louis, o potser sí. La por, la inseguretat, la confiança, el desig, el compromís... Si hem de ser lliures, amb o sense l'altre, encara queda molt recorregut per fer. El més important és ser prou honest per reconèixer que es pot ser lliure estimant. En la nit. Durant el dia. Que tard o d'hora la llibertat és el pas que un vol fer... Amb o sense companyia...

Oh nuit... Les Choristes...

Tocarem el cel...

Ahir vaig fer una trucada... Al mateix temps rebia un missatge... Dues persones que han entrat a la meva vida per enriquir-la, per sumar. Amics. Amb majúscules. Potser no els conec molt, potser no he compartit els anys que m'han vist créixer, però m'han trobat a la porta i els he deixat entrar... A la meva vida, al meu present més immediat.

Construïm les relacions de maduresa amb un criteri aritmètic bàsic: sumar. Consolidem les que ja teníem, les que malgrat la periodicitat irregular es conserven intactes. I vivim, avui, planificant una mica de futur que ens motiva, no massa llunyà, tenint ben present que, en qualsevol moment, se'ns poden capgirar les previsions, les expectatives.

Entomar bé aquests canvis i no introduir recels i malfiances, ajuda. Sempre hi ha un plan B o C o sempre ets tu mateix una gran opció de companyia, sempre tens un oci per oferir-te. Això diu la meva amiga. I vas fent camí, diu el meu amic.

Persones amb fortalesa, amb criteri, amb qui aprens, amb caràcters ben diferents, però igualment impactants, de ferro. Amb moltes afinitats i que passen per fases diferents però igualment intenses. Quina sort. Ampliar al cercle. Quin encert. Les relacions en directe. Estimar-te més un live que un like, que llegia l'altre dia.

Sempre he pensat que compartir moments, els bons i els dolents, ens dignifica. Darrere les converses de matinada, un munt d'interrogants. Ahir, mentre parlava amb intensitat amb el meu amic, rebia un missatge encara més intens de la meva amiga. No tens el do de la ubiqüitat, de la simultaneïtat, però sí que agraeixes que dues persones importants comparteixin. Dubtes, ell. Certeses, ella.

L'atenció, el gest amable, el pas de confiar en l'altre, l'humor, els silencis, el coneixement... Pinzellades d'ella, d'ell, del que compartim. No voler patir per amor, lluitar per la vida, fragilitat de moments. Preservo la conversa amb el meu amic, llarga i sincera. I, amb el teu permís, reprodueixo el teu missatge guapa, un dels més bonics que he rebut en els darrers temps. Breu. Sincer. I diu així:


'Donaria la meva vida per ell... Però només el puc acompanyar... I esperar. Hem quedat que aquest hivern tocarem la neu sí o sí, com hem fet tota la vida. Tard o aviat també tocarem el cel. M'ha dit que no deixi de ser l'alegria de la casa... Com em coneix'...

Eva Cassidy... Over The Rainbow... Per a tu, molt especialment...

Matisos

'Tinc ganes de saber amb qui acabaràs', em comentava una amiga, fa uns dies. No es tracta d'acabar amb algú. Darrerament l'ambigüitat del que dic i del que faig té més presència de la que voldria. De vegades ser caçador de paraules, caçadora vaja, et mena a destriar més d'un sentit. A matisar.

'Quedar és un concepte lleig', comentava un amic meu l'altre dia. 'M'agrada més trobar-nos'. Bona filosofia de vida, la nostra, força semblant. En vam estar parlant fa uns dies. Posàvem a prova les emocions, allò que ens mou a trobar-nos.

També vam fer descoberta del territori, prospecció que en diu ell. Amb tota l'ambigüitat del món. Caminar junts és una aventura. Per al meu amic, un repte, enriquir rutes, apamar-les i, molt especialment, compartir-les.

Decidim el que vivim amb els altres. El temps que hi dediquem. La intensitat. El vincle. Confesso tenir una agenda atapeïda, curulla de prioritats. Perquè m'agrada molt estimar i, sortosament, m'envolta gent a qui estimo i que m'estima. Un entorn privilegiat que miro de cuidar tant com puc.

Com quan era menuda i plantava amb el pare el blat de moro, el fil recte, la llavor endins, a poc a poc i acuradament... Arrencar la mala herba quan despuntava al voltant de la planta novella. Les fileres ben netes i el blat de moro anar creixent, verdíssim i exultant. Les relacions també creixen amb nosaltres. Les de debò.

Step by step, que diu la meva amiga. Mots caçats. I tants d'altres. Aviat, un parell de viatges amb dones que estimo. Aviat... Aviat el que vindrà... I mentre escric camí de la feina penso en els itineraris pendents, en les bones persones, les converses interessants, els àpats saborosos, els beures compartits... Tot allò que desvetlla els matisos plens de sentit...
 
Dodo Greene.. My Hour Of Need...

Cridant endavant...

Fa uns dies parlava amb un amic de maneres de ser. No fa pas gaire que ens coneixem però hem viscut moments delicats amb tota la polisèmia d'aquest adjectiu. Rego el jardinet, que vol dir que alimento la nostra relació, com altres, com unes quantes. Mantenir les relacions. Fonamental. No tothom té aquesta habilitat i, sobretot, no tothom té temps ni ganes de fer-ho. Qüestió de prioritats.

I és que som diferents el meu amic i jo, de caràcter, molt. Sempre es defineix en contraposició a mi. Com més afinitats i semblances veig que hi ha entre nosaltres, més diferències hi veu ell. Contraposa la meva 'espontaneïtat, passió i transparència' en relació a les seves 'mitges llums', opacitat i racionalitat'.

Opacitat... Una mica com el moment que vivim aquests dies. On tenim la república aprovada? No era aquest l'objectiu? Racionalitat? Fer seny, tornar a començar, oblidar? Que ens hem begut l'enteniment?

Una mica tipa. Una mica tips. De les mitges llums. Recordo que després de la concentració dels lots il.luminant els carrers, la meva filla i jo vam tornar a casa amb tren. A l'estació del Triomf ens comunicàvem entre andanes a ritme de l'Estaca i Els Segadors. I quan se n'anaven els de Mataró o Terrassa, els de Puigcerdà cantàvem, festius, Passi-ho bé. Sempre nostres, sempre units, sempre lliures. A l'estació, els trens passant, agafem el nostre, agafem-los tots. La meva filla i jo. Adoctrinades? Compromeses.

 Quan hi ha mitges llums cal fer-les plenes. En les relacions personals i en la vida, en aquest moment tan delicat. Jo tampoc sóc de banderes tot i que hi són, al meu balcó. 'Per bandera roba estesa que dirà aquí avui visc'. També dirà prou. No sóc de llacet, sóc del color del cor que sent i pateix. Però aquell vespre de llums en duia un de groc i no l'he desat. Forma part de la roba que em defineix. Perquè no oblido. Perquè no oblidem. Perquè d'on va sortir tot plegat? Ara són a la presó.

Sí que en som, de diferents, el meu amic i jo. Però si això havia d'enriquir-nos, això també pot fer malbé el nostre jardinet. Marcides les ganes de saber l'un de l'altre, la il·lusió de les converses, la complicitat... Què ens queda?

Espontaneïtat, per sortir als carrers i cridar ben fort. Passió, per defensar el que és nostre, la nostra il·lusió. Transparència, per dir que és el que volíem, és el que volem, és el nostre mandat, ens l'hem guanyada, al nostre carrer, l'hem de construir, no ens hem venut.

Quilapayún... Grans veus... Les veus que formen part del meu imaginari i el dels meus. Quants records... He plorat tant mentre l'escoltava...  Tan sols tenia 8 anys quan la cantàvem. Camí d'Itàlia. Adoctrinada? Compromesa. Ja aleshores... Classe obrera... Amb 8 anys... No oblidem... Ni oblidarem.

'Anunciar la vida que vindrà'... 'Cridant endavant'... El pueblo unido jamás será vencido...

Bo, millor i encara més...

'Cuando has probado lo mejor ya no te apetece ni lo bueno', deia un amic meu amb qui sopava fa uns dies. Ens encanta jugar amb les paraules. Aquesta sensibilitat que compartim, el gust pels plaers inexhauribles.

Té raó el meu amic. El millor? Un sopar de coriandre i desig. Un dinar casolà i tendre.  Uns petons perfumats de bon dia. Una abraçada vora el foc de tardor. Coronar el cim damunt l'herba... El millor? El millor... Tu. Per a mi.

No sé mai de qui parles, Teresa. Quan escrius la concreció es difumina. Pots reconèixer el que sents a través d'un altre? Veure en el detall tots els matisos? El sentit figurat, els dobles sentits? L'escriptura és això, un cop l'alliberes dels dits flueix amb sentit propi.

Grans converses aquest cap de setmana. Una excursió excepcional, les imatges presents de cada indret, de cada conversa, de cada rialla... L'encís de trobar-te al bell mig de molts afectes. Enlairats. Bellmunt. La tardor encara il·lumina les fagedes, i els núvols baixos acaronen el Montseny. Moment, únic. El millor. Per a mi.

                                                                                            Foto: David Espinosa

Un munt de detalls: la generositat d'un tallat curt de cafè, els plans d'un futur d'excursions al Berguedà, l'abraçada reiki que et trasbalsa, l'humor bilbaí de Granollers que agraeixes, les confessions i el suport encara que tinguem procedències diferents, les truites d'espinacs, els entrepans de pernil, la ribera del Ter, la clara compartida, pentinar-nos els cabells esperant torn al lavabo, riure pels descosits...

I t'abraces perquè et sap greu dir adeu, que ja en desitgem una altra. Perquè sabem que tornarem a coincidir... Les persones som molt més properes del que ens pensem... Perquè sentim. Tan senzill com això. Quan descobreixes l'altre, quan aprecies el bo i millor, quan et sorprens i et deixes sorprendre...  El millor. Per a mi.

Tens raó. Bo, millor i encara més. El més important. Que sigui per a tu i per a mi. Que coincidim. No definir. Sentir.

Dolceta... Bee Gees.. Nothing Could Be Good...

Mentre parlem...

Escoltava aquest matí una cançó magnífica d'un film que em va apassionar fa un munt d'anys i que he tingut el gust de tornar a assaborir. 'Then sigh not so, but let them go,' diu la cancó. No sospiteu? Ai l'engany, enganyar, segona entrada del DIEC, mancar a la fidelitat. A un mateix i als altres. Engany... Percebre'l, intuir-lo...

Ningú no en queda exempt, de l'engany. Puntualment, pot ser un recurs, una defensa. No dir tota la veritat. Amb una certa periodicitat esdevé una actitud vital. Una manera de transitar pel món. Com anar amb el lliri a la mà, l’altra cara de la moneda. En parlava fa uns dies, amb una dona a qui amb prou feines conec, mentre preníem un tallat descafeïnat a mitja tarda. Els anys li havien matisat una mica la ingenuïtat però ella confessava que, malgrat les mentides viscudes i sentides, encara creia en el gènere humà.

La confiança en els altres i en un mateix. O que no et faci res l’engany de l’altre perquè la vida és la veritat que t'envolta, la certesa que allò que fas per a tu i per als altres és de debò. Agradar els altres, voler-ho tot, són alguns dels detonants de l’engany. Pot fer mal l’engany però agraïm que vingui de cara, com més aviat el descobrim, millor el podrem entomar. O no. Adonar-te al cap dels anys que la realitat ha estat una ficció...  Desencís?

Tenim dret a enganyar-nos, a admetre que hem estat enganyats sense adonar-nos, a protegir-nos amb l’engany... O era de l’engany? Què en treiem? No ser qui volem ser. Neguit. Rebuig dels altres quan ens descobreixen. La credibilitat és més que una virtut. La confiança, fonamental. En tu i, de retruc, en els altres.

Tan sols un mal dia. Quan no hi som a l'altra banda, tots els dubtes del món. Qui som? Qui volem ser? Malgrat els enganys, autoenganys, les manques de confiança i tota la inseguretat que de vegades ens corsequen, els maldecaps s’esvaeixen amb un to de veu, amb la franquesa, amb una dosi de sinceritat, amb el somriure de l’altre...

Gaudim del present... Mentre parlem...

Sigh No More... Much Ado About Nothing... Un plaer....

Al meu voltant

Hi ha cançons que dibuixen el nou dia ...  Hi ha mots puntejant els quarts d'hores que inicien la setmana.  La rutina pot ser molt diferent segons la música que escoltes, segons els missatges que reps... Que avui no sigui com els altres dies... Allò que deia l'estimat Carles Capdevila, cada matí hauríem de mirar-nos al mirall i dir-nos que som afortunats.

Foscor darrera els vidres. Massa d'hora per ser al tren, no pas per escriure en solitud...Ve de gust caçar paraules. Ahir hauria agraït una llar de foc, una trobada d'interiors, les persones comptades amb qui comparteixo amistat... Sopar de converses més enllà de missatges. 'Hi ha gent amb una gran vida interior però que mai s'exposa a allò que sent'. 'Ens eternitza qui ens llegeix'... I així, pensaments intercalats, vinet dolcet, aquella flama que mantens... S'escau un sopar de futur, de caliu...

Què en fas del fred, dels carrers adormits? Què en fem de la solitud, dels mil·límetres? Compartir? Si com més hauríem de relaxar les tardors més les omplim d'obligacions. No ho voldríem, saltar-nos segons quin present? 
  
Cop d'ull al vagó. Uns quants viatgers esparsos. Cap, als tres seients que m'envolten. Ínfima solitud, els dits abocant idees al full de notes, gestant aquest doll de mestral i calfreds. Sol tímid acaronant el Congost. Serà el millor dia? Mentre es configura, escolto Sweet Surrender, endormiscada.

De sobte un missatge d'alerta... La fragilitat de l'edat, el canvi de temps, una caiguda i un trasbals...  Com diu una amiga meva 'els pares es fan grans i els haurem de cuidar... Passarem a primera línia'... Bullint, els missatges, viatjant de nord a sud...

Som present. Aquí i ara. 'I la vida... Fa la resta'...

'That surrounds me'... Wet, Wet, Wet... Molt especialment...

Macerat

Diu Kierkegaard a El diario de un seductor que 'los enamorados, por lo general, consideran el instante de su encuentro como lo más bello que existe en el mundo'. Que lo más bonito es empezar, deia la cançó. Els inicis són el millor d'una relació, el que dius tu sempre Teresa, i tant, penso.... No voldries que s'acabés mai.

Dues trobades amb tu després d'un llarg impàs. I encara sento la bellesa dels inicis quan ens retrobem. Una amiga diu que et faig volar. Per això no vas desaparèixer, per això ens retrobem, per això em fas preguntes, per això tants escrits only for your eyes.

No sé per on començar, em deies. 'El meu univers, abastant tots els oceans'. Tants inicis possibles. Vas triar el teu nord, el tacte dels dits resseguint els meus, la pell que es desvetllava mentre navegaves... Podria desfer-me en elogis però no cal. Preservo l'oratge. El silenci, bell aliat.

Preàmbuls, obrint parèntesi, molts punts suspensius... Et va sobtar que no fos un doll concentrat, només pinzellades de tardor... Encara t'assaboreixo... Un doll és com el vi... Macerat... Guanya intensitat. I no l'acabaries mai...

Ja ho veus que de propostes no me'n falten. A tu també cal deixar-te macerar.  Guanyes en deixar-te sorprendre, un bon inici per a tots els punts mitjos i en comú.

Ho faries per qualsevol amic, o amiga. Acollir. El principi d'empatia.  De la generositat. De la bona educació. De la discreció. No és que et vegi amb bon ulls, és que em sento afortunada. Que cada retrobament sigui un only for my eyes...


Eddie Higgins... I Should Care

After together...

Se't veu radiant. T'ho vas passar bé? Talons i aquest vestit...  Et transformes... Sóc la mateixa. Sí dona, sí, només que estic acostumada a veure't d'esport. Va provar, doncs. Vas veure-li les sabates? Les porta polides. Tot ell és polit, nena, fan bona pinta aquests panellets. Et senta bé... Anem parlant... 

I la veig allunyar-se. Camí de casa, el mòbil vibra a la bossa però no en faig cas. Algun missatge dels molts missatges que rebo engrescant-nos a tots a lluitar junts, a no defallir, mentre les petites emocions íntimes i personals es difuminen en el dia a dia. La vida té el seu curs, en paral.lel a la història que ens pertoca.

.... 'O no tinc novetats per a explicar-te o potser em penso que, si les tinc,  no t’interessaran  perquè tu ja tens la teva vida social atapeïda'. Descongelo brou i mentre s'escalfa hi penso. Ai aquests silencis after together. Fa fred, el brou bull, maravilla. Taula parada en solitud. Més tres vint-i-quatre. M'encanta la sopa bullint.

Faig un exercici que es diu reset. Abans he migrat els records a un disc dur. Cal ser curós. Les relacions, les de debò cal situar-les on pertoca... Una peça de fruita i Grasset. Connectar. Reflexionar. M'encanten les cinc fotografies que resumeixen l'essència del present.

Deso els talons i el vestit de planetes que fa oloreta de tu. Deso el raspall de dents, la roba interior i una miqueta d'enyorança al calaix del mig del cor. Com no podria ser d'una altra manera.

Sí que en vaig plena. D'un vespre diferent. La durada dels efectes és cosa meva. Com també és cosa meva tornar a vestir-me d'esport avui, portar la menuda a l'assaig d'homenatge a Martí i Pol i agafar un autocar fins a Marina. Aquest és el moment, compartit. La vida social atapeïda de records...

Charlie Puzt... How long...

Carme

Els mots, Carme. I els fets. Aquest mandat democràtic valent que defenses, que has defensat i que defensem amb tu. Què en faran de la covarda decisió, injusta d'abocar-te a la foscor. Miserables. Fer mal per fer mal, saben a qui, sabent per què, dinamitant la vida, els somnis, la tendresa.

Però tu fas que el 'tot està per fer' sigui possible. Fas empènyer el riu amb més cabal. Saps encoratjar-nos per continuar essent, per no permetre que ni tu ni ningú sigui entre reixes. Les presons, barrots visibles i invisibles.

Més forts que mai, Carme. Per a tu aquest guió que vaig escriure fa un munt d'anys i que amb tu pren sentit. El publicaré a miques. Tot el fruit que pugui donar, amb tot l'amor del món. Per a tu, molt especialment:


L'HERBA MENUDA

1

Rosa, quan tornarà el pare? Aviat Carmeta aviat. 

Quantes anades i tornades, amb l’atrotinat Landrover, al carrer Entença, la porta de ferro, els familiars, els funcionaris, els passadissos, la sala de vis a vis, el llarg adéu, els passadissos, els funcionaris, els familiars, la porta de ferro, el carrer Entença, Meridiana, Nacional 152...

Cada vegada que l’anàvem a veure, el pare ens deia el mateix. Que havia rebut les cartes, que allò era un infern, que no podia dormir amb tres tios fumant, Carme, ves a veure al jutge. I au, unaaaaaltravegada, cinc nens, pobra dona, funcionaris, escales, jutjat de no sé quina instància, la mare demanant, implorant. Señora, yo la entiendo pero…

Quan tornàvem a casa, tots muts, la mare plorant.

El pitjor no era anar a la Model. El pitjor era deixar el pare allà, tancat, barrat, en estrany lloc i en estranya contrada.
  

 ...............................

Imperfectes

Fa uns dies una amiga m'enviava aquesta imatge. Què et transmet aquest símbol, encara que l'origen sigui electrònic? S'assembla a la roda de l'ésser humà, vaig respondre. És un camp energètic... El nostre, vaig pensar, el de la gent que estimem, el de l'entorn que ens defineix... Molts miralls, el món, aquest camp energètic imperfecte que ens ha tocat viure.







Viure d'emocions, aquests dies. Viure dels moments vitals. Imperfectes. Què bé poder-los compartir davant d'una llar de foc, escoltar, no ho fem gaire, fer preguntes, qüestionar. La llum minvada de quarts de set, espai nou i propi, Chet Baker... Enfiles una conversa que et duu, amb aquest hivern sobtat i instal·lat a l'exterior, a acceptar el caliu i la tendresa. Si el present t'acull, el futur es va fent 'tout doucement'..


Viure el recolliment, també el bon cinema. Quin encert, un Verdi íntim, Ce qui nous lie, allò que ens vincula, la Borgonya, les vinyes, les vivències d'infantesa, com sentim i gaudim aquest procés vital de tres germans propers... Quin gust poder comentar detalls amb un home que aprecia els paisatges físics i humans on cada personatge es retroba amb ell mateix, amb el passat, amb els dubtes i sobreentesos. 'Reconciliar', aquesta és la paraula, Teresa. Sopar, beure, tastar... Moment perfecte?

  


Viure els mots, Quan els llibres ens entenen. 'L'únic amor possible és l'amor imperfecte', diu l'Eva Piquer. Hi penso avui mentre viatjo al meu racó de món i natura on hi faig estada de manera, a voltes, també imperfecta. Destriem les persones que ens defineixen, acollim les nostres aficions, el nostre moment vital i anem acceptant que els anys són imperceptibles, i tanmateix no podem resistir-nos als seus efectes... No és tasca fàcil. Entendre'ns a nosaltres mateixos, a voltes, sovint imperfectes.

T East, Wachano... La musique...

Consignes

Asseguda a la Plaça sento la indignació, la meva i la del meu voltant. Sento la indignació arreu, als carrers i als balcons... Consignes? Serenitat.

Miserables. La ràbia sota els peus, la que rebem el darrers dies, la que rebrem amb impunitat. I de les presons arriba el ressò que cal vèncer amb les armes de la pau. Consignes? Serenitat.

Indefensió davant el greuge, l'ofensa,  la pèrdua de respecte, el maltractament, la humiliació. Consignes? Serenitat.

Tenim ràbia. La tenim. No la podem negar. En l'absurd alimenten l'odi, en l'absurd fonamenten lleis, en l'absurd empresonen raons i idees. Consignes? Serenitat.

No direm el que voldran sinó el que hem dit sempre. Que som lliures, que ens han fet encara més lliures i que ara va de bo. Consignes? Serenitat.

Vaga. Transversal. Un dia i més. Solidaritat. Transversal. Resistència. Transversal. Cadascú amb el que sap i tothom amb tothom. Consignes?

Els volem, lluitarem per la república, la que tenim, aquesta res publica, transversal. Ara és l'hora, ara és nostra, 'fem caure espigues, seguem cadenes'. Consignes: cop de falç a la gent superba.


Quico El Célio, El noi i El mut de Ferreries... Fandango dels Adéus

La terra del demà...

Capvespre d'interiors, el bosc tenyit de tardor. Davant meu la gent que estimo, aquesta família extensa que tinc la sort de gaudir... Castanyada de república benvinguda que ho ha canviat tot. Les converses, el sentiment i molts futurs incerts.

Escolto Lluís Llach... La sala del menjador bull d'instants, faries una panoràmica de cada moment de fills, germans, nebots... Espectadora omniscient, repartim llits, en som tants, agafeu-ne, castanyes torrades, sopar en dos torns i la llar de foc que revifa ànims...

El foc purifica. Les espurnes esvaeixen miratges. Penso en els trens, en els viatges de casa a la feina que iniciaré aquesta setmana, els llargs recorreguts físics i anímics que convidaran a la reflexió. Ens cal sortir al carrer, plantar-nos... Per dignitat. Sempre nostres, els carrers, nosaltres, sortir de l'atzucac.

Fa uns dies una dona que seia davant meu va despertar de cop a la parada que li tocava. Va sortir esperitada. A aquelles hores del matí no estem per passar-nos cap parada i menys la nostra.

Al bell mig dels dies que ens sotraguen, el bell futur, la tendresa dels mots, 'llegir-nos amb els dits, escoltar-nos amb els llavis'...

'Solquem la terra del demà'... Marina Rossell... Lluís Llach... Quan tothom viurà d'amor...