Trencadís

Ara fa un any esperava amb candeletes una trobada més que desitjada amb algú molt especial. Molt especial aleshores. Del que hi havia, una expectativa, al que hi ha avui en queda poc. Com quan tires una pedra a l'aigua. S'enfonsa obrint cercles concèntrics que es van esvaint en la distància...

Depèn com, una pedra pot fer salts damunt de la superfície. Recordo aquest joc amb el meu pare. De fet havia de ser una pedra plana. Agafar-la amb el polze i l'índex i deixar-la anar amb força. Un, dos i fins i tot tres salts... I al fons, com tantes altres...

Salts intermitents, aquestes relacions que no troben cap motllo, que suren i s'afonen i tornen a la superfície... Amb segons qui, poden durar anys. Jo les anomeno relacions trencadisses. Encara que s'esquerdin, en conserves les peces, i de tant en tant, tornes a muntar-les... Te'n surts, és clar, però sempre es veuran els relleus i en qualsevol moment pots perdre'n alguna entre el desar i el tornar a muntar.

Conservem relacions en la memòria, vincles que no hem estat capaços de resoldre. I allà hi són, supervivents, esperant l'oblit... Quina contradicció, voler tancar un cercle infinit. Voler resoldre el conflicte entre el que hauries de fer i el per què ha de ser així. No sempre fem cas del sentit comú, 'el menys comú dels sentits'... La maduresa és passar pàgina. Aquest és el propòsit. Que les peces romanguin desades allà on els pertoca: l'oblit.

Ara fa un any podien haver passat moltes coses. Però torna a ser temps de tardor. Temps d'endreçar. De tancar portes, d'obrir-ne d'altres. Amb trobades que donin fruit. Relacions sinceres, senceres, sense ànim de lucre, amb prou alè com per projectar una, moltes més trobades. Els somnis són de cadascú. No fan cap mal i de vegades muden o prenen cos. Què en faríem si els perdéssim? Trencadís...

Joana Serrat....Trapped In The Fog...