Dues aigües...

Cita a can Salambó. Tu i jo, com a la pel·lícula de Leo McCarey... No hi ha manera de desprendre's de la teva virtualitat. Per això quan ens trobem produeixes un efecte estrany com si t’acabés de conèixer. Ja t’agrada. Ets més racional. Ets racional del tot.

Començo pel final. Ara escriuràs sobre mi, deies mentre m’acompanyaves al metro. Presumptuós, vaig pensar. Caminàvem pel carrer Astúries sota uns lleugers efectes, suficients, d’un Verdejo fresquet. Ja sabies que agafaria el metro. Si ens haguéssim acomiadat com tenia previst, a la porta del Salambó, dos petons i au, hauríem tancat el cercle. Però...   

Faig un flashback. La cita, algunes hores abans. Mentre tu parlaves amb una amiga, jo entrava al Salambó i demanava una clara petita. No em venia de gust el mòbil. Vaig agafar un suplement de cultura... Nervis, no m’ho podia creure. Quatre mesos sense veure'ns. No oblidis el guió Tere, em repetia. Els sentiments, a la butxaca.

Tu ja m’havies vist entrar però vas continuar parlant amb la teva amiga. D’això se’n diu jugar amb avantatge. Com a la Cugulera, el primer dia. Jo parlant amb l’Abel, avi amb solera, bisaurenc de mena i d’esperit, mentre tu, al costat llegies el diari... No em faràs creure que no m’havies vist. Encara que no em coneguessis...

Deu minuts tard, entres al Salambó, sento la teva presència, aixeco el cap i... ‘Como decíamos ayer’... Tots dos amb un regal per a l’altre. Tu dos. Un buf que havies trobat a la guantera del teu cotxe i que jo vaig oblidar aquell cap de setmana al Pallars. I el regal de debò, un Tres Macabeus, 'perquè te'l prenguis sola, amb les amigues o amb bona companyia'. Regals emocionals, és clar, si no, no series tu... Jo unes galetes d'Ischia, ets dolç de mena. Regal per als sentits. Si no, no seria pas jo.

Et vaig deixar parlar tal com m’havia proposat. Vas preservar la imatge, la teva, davant les dones... Per no ser, que ho ets, un home com els altres. Sempre desmarcant-te constantment d’aquesta imatge d’home alfa, de paio que fa sexe i punt, de tots els tòpics. Tu ets l’home que entén les dones, l’amic de les amigues, l’home sensible que ofereix moments, que viu la vida intensament.

Vam riure molt. Ets molt simpàtic, vés. Tant, que fas oblidar la teva habilitat per fer patir les dones, les amigues amb qui quedes i les amants a qui desitges. La dualitat dels Bessons, ostres sí, era el 18 de juny, el teu aniversari... Dos petons més. Perquè anava d’això, de petons a la galta. Amics, recordes? Isabella Rossellini i Ted Danson a Cousins. 

Vas parlar molt. No ets aigua clara. I això ho sabem les dones que t’hem viscut, que t’hem tastat, que t’hem oblidat, no gaire, no s’oblida un seductor com tu tan fàcilment. En el fons el teu beuratge és com el de Panoràmix... Et transforma... Fins que dura l’efecte. I així vaig sortir per la porta, els sentiments desbordats, tant, que no em vaig adonar que ens havíem d'haver d'acomiadat allà mateix, que la porta del Salambó havia de ser l’escenari del nostre adeu. Almenys al meu guió.

Com diu un amic meu, 'les coses són com els hi dóna la gana'. I així va ser. Caminant tots dos pel carrer Astúries sota uns lleugers efectes, suficients, d’un Verdejo fresquet. Què passava pel teu cap, pel meu? Vam arribar a Fontana... I ens vam abraçar... I ens vam tornar a abraçar. I llavors... Els llavis van fer la resta... Revifar el desig... No havíem de quedar com a amics? Llavors? 

Des que ens coneixem hem viscut moments de tota mena. Som ben diferents, tu racional, jo emocional. Aquests són els nuclis de la nostra personalitat. La resta ja sabem com continua. Com pot continuar...

Entre dues aigües... La virtual i la real...

Godersi la vita

A la bella Itàlia, Ischia ens espera. Receptives les dues, amarades d’il·lusió a l’avió, projectant el futur immediat. Quan arribem a Nàpols, envellim l'angle davant del mar... Dov'è il nostro ferry? Al darrer port... I ja ens veus maletes i fe cercant l'horitzó, la porta d'embarcament... Quan arribem a coberta, dansen alhora el mar i el vent... 

Fem escala a la Procida d'Il postino i les cases de colors... I al cap de fotos i onades assenyales un far, bon senyal, siami arribati a Ischia. Un cop d'ull i el veiem, ens espera el murri Giuseppe. T'arriba al cor que ens obri la porta, taxi de tres rodes i amunt amunt la costeruda carretera que s’estreny fins arribar a la Villa Innominata, el nostre recer a l’illa.

Ens rep la Carmela mig bordant, l'acarono, mentre en Giuliano i la Maxine surten acollidors... Quina lassitud... Que bé l’horitzontalitat damunt els llits davant d’un jardí de repòs... A molts graus, decidim fer migdiada... Quan ens despertem, som-hi, descobrim l'illa verda, el trànsit temerari, els revolts i els racons, les fermates dels busos, la destra i la sinistra. Encertats banys termals Poseidon, posidònia, els peus amarats de mar, el cor allunyat... 

A l'ombra del descans el món volta i envolta... T'hi quedaries a Forio, oi? I tant. Escales, l'església del Soccorso, evocant Pamela Pigot i Wendell Ambruster quan vetllen els amants secrets d'Avanti. Seguim les passes de Passolini i Capote, i seiem al Maria Caffe Internazionale. No ens perdem cap moviment de l'atractiu Alessandro obrint portes de Serpico, la botiga de sabons i perfums. Ve de gust sopar a l'Umberto a Mare malgrat que no anem vestides per a l’ocasió... I? Davant d’una nit de mar i lluna creixent assaborim delicatessen i brindem pels meus cinquanta amb un Ischia Superior fresquíssim...
 

Ens ha faltat el trekking al volcà, el castell Aragonesi... Ai que poc que en sabem, de fer el turista... Ens sortim dels itineraris perquè ens sedueix el plaer. Ens costa poc gaudir, sentir, obrir el cor i els sentits. Quina sort el darrer dia, pa amb mel i nutella, conèixer la Nadia, bellissima, amant del cinema, de la bona conversa... Ens tornarem a trobar, això és la intuïció. Somrius...

Gràcies, amica, per les flors del jardí, per aquest viatge, per la carta de viandes, per la fermesa i la seguretat, el que és, és, i tant. Grans rialles i grans racons compartits. Hi estem d’acord, la conclusió és clarament la mateixa: aquesta illa, amb un lover, plaer absolut.

 

‘L’unica felicita’ e’ godersi la vita’... Seneca...

Ornella Vanoni... Un ora sola ti vorrei

Senyals

Terratrèmol a Ischia. Això és un senyal vaig comentar-li a una amiga ahir mentre estrenàvem el dia a can R3. Un senyal de què? No vaig saber respondre-li... Tenim angles molt diferents però darrerament res no passa per casualitat a les nostres vides. Al meu entendre.

Senyals? Arreu. Entra en aquell terreny tan inestable que ens fa ballar el cap, primer si som capaços de percebre'ls, segon si som capaços d'entendre'ls i tercer si en fem cas. Per què ens passen les coses, per què prenem decisions, per què no les prenem... Hi té a veure, i molt, el temps que dediquem a la reflexió, aquell buidar la motxilla al captard amb tot el que hem viscut...

No vaig saber llegir els senyals, em comentava un amic a propòsit d'una separació, la seva. Encara em costa dir-li la meva ex. No fa ni un any que s'han separat. Físicament. El vincle... El vincle requereix més temps. Com la sensibilitat per intuir que davant nostre algú no és feliç. Aquest és un gran senyal.

El que vivim i sentim no és per defecte. Passem els anys amb algú, construïm una rutina i ens tornem còmodes. O infeliços. Els mateixos senyals que hi eren quan vas parar els ulls i el cor en algú hi són al cap dels anys. El temps els apaivaga perquè estimes i l'amor és un gran antibiòtic.

Som lluny del terratrèmol. Almenys el físic. L'emocional encara ens sacseja. Encara ens fa cercar sentits. Significats. Com sinuar per un congost. El pas estret, les parets ben altes... Cerquem el canvi a l'altra banda, a la Plana, quan obrim l'horitzó i guaitem amb amplitud.

Almenys ja no haig d'explicar on és l'illa. Sota el volcà de les emocions els terratrèmols esperen latents... 

Permesso... Avanti!...

El joc solitari

Vaig escriure una carta fa uns dies. Davant del mar. Una carta d'amor, de desamor,  adreçada a algú molt especial. No la vaig enviar, per descomptat. La carta anava adreçada... A mi. De vegades, sempre, ens hem d'escoltar. Per viure l'amor. Per sobreviure al desamor.

Deia Aute al concert 'Entre amigos' que hi havia tres cançons d'amor importants a la seva vida: Ne me quitte pas de Jacques Brel, Yesterday, de Paul McCartney i Para vivir de Pablo Milanés. Durant sis dies i cinc nits vaig estar esperant que algú m'escrivís. Durant sis dies i cinc nits vaig recordar les lletres d'aquestes cançons... Vaig sentir-les ben endins.

Jo crec que tots tenim cançons d'amor encastades a la memòria. Coincideixo amb Aute en la primera, Ne me quitte pas, que em va frapar quan era adolescent. Les altres dues són, per a mi, Non, je ne regrette rien d'Edith Piaf i Ojalá, de Silvio Rodríguez.

No em deixis, no me'n penedeixo, para no verte tanto... Tant de bo. Per deixar has d'haver tingut, has d'haver sentit algú entre els teus braços, has d'haver fet l'amor, construir-lo, eixamplar-lo, multiplicar-lo. Ai l'amor, 'el joc solitari', que deia Tusquets. Dexar anar qui alça el vol sense tu precisament perquè has perdut l'impuls.

Cal oblidar, tot es pot oblidar, escombrar els amors, esborrar-los, de sobte, sense empenedir-nos de res... No en són tres, en són moltes les cançons que ens han frapat. Jo en tinc un altra, magnífica... Sonava la primera nit que vaig estimar algú, un amor no correspost, al cap dels anys desat en via morta.

'Mi amor sin antifaz'... Silvio Rodríguez... Por quien merece amor...

On & Off

Darrers dies de vacances. No hi ha casualitats. L'havíem de fer, l'excursió, el mateix recorregut, poder transitar per les emocions i els records, i impregnar-los de nous estímuls. Quan ens hi posem, som imparables. El més impactant, la roca llisa. El més gustós aquests escamarlanets flamejats, el magret d'ànec amb salsa de maduixa... Enlairades. El futur té nom d'ermita i cingle.

Darrers dies de vacances, a la velocitat del vent, a la intensitat del moment, poder estimar, conversar,  compartir, lamentar, llegir en el cor del món les misèries, projectar el futur del mai més... Alhora vivint una giornata particolare, la truita de musclos més bona de la meva vida, Georges Winston, licor d'arròs, destil·lant mots... Passió... Entre llençols.

Darrers dies de vacances... Déu viatja amb portàtil i mòbil de darrera generació, en sóc testimoni, davant meu, el tren sempre em sorprèn, aquest home de negre amb alçacoll blanc... M'impacta una verge a la pantalla envoltada d'un rosari en forma de cor. Opus, és clar. Tanco els ulls aliena a la fe.

Darrers dies d'aquests dies. Estem 'on', diu una amiga, perquè vivim, perquè bebem a la salut del que no volem tornar ni a sentir ni a fer, perquè ja no ens creiem ni les mentides ni les mitges veritats que no són mentides però gairebé. On, ser a la vida. Off, allò que s'assembla més al mai més.

Darrers dies, darrers mots, els d'avui, baldada per l'esforç d'una caminada, afamada i amb ganes de deixar el cap entre cometes... Demà no s'acaba el món només les vacances. Espero que també els malsons. Aquests, aquests ben off.

'I'll make it shine you crazy world'... Selah Sue... This World

Homes, homes...

Com va l'agost? Em demanava un Cranc còmplice de reflexions a can Facebook... Ben agendada, vaig respondre. Noia, però si estàs de vacances... Certament, de vacances. L'agenda curulla de plaers. Què més voldríem poder-los gaudir la resta de l'any...

Bona nit seductora... Com va el teu tractat d'homes? Insinuava un Aries, apassionat com jo, còmplice de certes nits i matinades. N'has conegut algun que et faci el pes?

Podem parlar? Em reclamava un Verge entristit pels anys i els trasbalsos de la vida, company de clares i sucs de pinya....

Si et ve de gust desfogar les penes amb algú del sexe masculí, m'escrius, em proposava un Bessons amant com jo de la pluja picant els vidres...

Hi ha un munt de 'ganxos' on agafar-te, m'escrivia un Sagitari a propòsit dels escrits d'aquest blog.

Ja torna a fer dies que no sento la teva veu, m'entendria el meu alter ego home, a cau d'orella

Homes, homes, com aquella peli de la Doris Dörrie... Tractat? Ja se n'han fet a bastament. A mi el que em mou és la curiositat. Homes. En el fons, el motllo és el mateix. El desig, idèntic. En essència... Bàsics. Cap d'ells vol ser com els altres, cap, però ho són. I no ho dic jo. Ho diuen ells.

No en planten de noves espècies i les que hi ha estan en perill d'extinció. Depredadors? La natura és molt sàbia. Roman qui sap adaptar-se... I qui fa bon sexe, em diuen les amigues. També, també. És clau. Són pell. Fem por. Ens construeixen barreres invisibles que es fan a miques amb quatre mots i afecte. Sentir-se estimats. No sentir-se sols al món.

Com som les dones, oi? Bàsicament estupendes. Essencialment, jo diria. Ens estimem i estimem molt. I tenim molts principis. Un dels més importants, la lleialtat. També la reflexió, la profunditat, el sentit comú... En mans de les dones, el món és integral, creatiu, compromès. Amb l'alè revifem el foc, plantem infinits, acollim l'aire i respirem fondo.

De tot se n'aprèn. Fins i tot dels homes. D'alguns... El futur no és gaire encoratjador. Però la fe, la fe no s'ha de perdre mai. Ni el sentit de l'humor.

Lisa Stanfield...  Eight Three One...

Plenitud

Nit d'estiu, solitud, escrivint molt, com a mi m'agrada. Recordo aquell t'apassiones massa, que deia un gran professor d'institut, et deixes portar tant per l'emoció que, de vegades, se'n ressenteix el text. Un deu, el text apassionat, aquell comentari del poema de J. V. Foix, Entre el cordam. El guardo, com un tresoret. De fet va ser la meva admiració per aquell professor, també apassionat, com apassionades eren les seves classes, que em va empényer a estudiar Filologia... I l'amor per les paraules.

Una guionista boníssima ens va dir el primer dia de classe que el primer que fa un guionista, un escriptor, qualsevol creador és trobar el to. Què vols explicar i sobretot com ho vols fer. Perquè ningú com nosaltres pot explicar el que veu com ho veiem nosaltres. Ningú pot sentir com sentim nosaltres. Però les emocions... Les emocions no han canviat des de fa un munt de segles. Les emocions són les mateixes però les vivim de manera diferent.

Ets pura emoció, va dir-me una amiga fa un munt de temps, quan encara era adolescent. Em va regalar una llibreta amb aquesta dedicatòria. De llibretes en tinc un munt, curulles de mots... Alguns fragments han estat transcrits en aquest espai propi quan vaig decidir compartir-lo.

L'escriptura et fa créixer, se t'emporta, com aquesta nit que davalla, en solitud. Confesso que la compartiria amb algú. Aquí, entre muntanyes, entre silencis. Estimant, una altra de les meves aficions. Maneres d'estimar...  La millor és la que no es demana. Perquè és incondicional. Viure-la amb plenitud és un privilegi. Construir-la, jo crec que un deure.

'No es pot mesurar el meu amor perquè és infinit', va dir-me algú molt especial amb qui he passat el cap de setmana. Algú a qui dec bona part del que sóc, amb qui aprenc, un referent. Parlàvem fa uns dies de l'amor, de veure algú, de viure algú amb plenitud. És una balança, guapa. Qüestió d'equilibri entre allò que estàs disposat a renunciar o acceptar.

Darrerement estic 'on fire', una expressió que no havia sentit en ma vida. Tancaré parèntesi i em dedicaré a altres afers també plaents. L'amor té secrets inconfessables...

Sara Pi... Liberte-se....

Punts suspensius

Parlàvem aquests dies amb un amic d'agost i caminades sobre les relacions de parella. M'explicava que feia tretze anys que tenia una relació amb un home apassionat, impulsiu. Caminàvem sota uns núvols de tempesta sabent que tard o d'hora cauria el xàfec.

Com som. Cadascú fet a la seva. El meu amic, un home tranquil. Durant els anys de relació amb aquest home apassionat no havien conviscut més de tres dies, sempre trobades, de vegades una al mes, a casa seva o a terreny neutral... I com ho porta ell? Vaig comentar-li. L'altre dia  em va dir, m'estimes? Jo li vaig dir que depèn del que entenguem per carinyo. Pobre desafortunat, vaig pensar mentre obríem el pas de les vaques i continuàvem camps enllà.

Sexe, Teresa, això sempre ens va bé, i jo no li diré pas que no. Hem estat ara sí ara no, ara ens ho deixem, ara hi tornem. Durant tretze anys... Bé, és una manera d'entendre les relacions, pensava. El meu amic decideix l'itinerari i els tempos. Sempre se n'aprèn dels altres especialment en questions d'afers amorosos. No tinc novetats, li comentava. Ara és un moment de calma. Va somriure. Coneix el meu passat gloriós. I les amistats? Aquí sí que hi ha novetats. I vam continuar la conversa.

Ens va ensopegar la pluja, necessària. L'agost d'enguany ha aconseguit esgrogueir les fulles dels arbres avançant la tardor. Quan vam arribar a recer, berenaret, sofà, ell lectura, jo escriptura...La complicitat dels anys fa que, sovint, les paraules bateguin en certs moments i els silencis en d'altres. Vaig mirar-me'l bé. No ha de ser difícil trobar el punt just del respecte, d'espais i relacions. També amb qui t'estimes si és que realment te l'estimes.

El mòbil vibrant... Obro el whats somrient. M'encanten els missatges que rebo darrerement. Una recomanació, una reflexió, quina sort tu que estàs de vacances, tooot arribarà. Marco número... Millor sentir-nos la veu... Pujaràs?

M'encanten els punts suspensius...

'Searching for meaning'... Adam Levine... Lost Stars...

El moment dolç

"Els amors ni canvien ni caduquen", diu una amiga meva. Compartim viatge enguany, d'aquí uns dies... Ischia, un viatge de futur, un somni de cine: Avanti, Billy Wilder, Mills & Lemmon, aquella melodia Senza fine...

De la terrassa estant, avui, xafogor. Davant meu un port de barques encalmades... Hi penso. Ara fa un any. Una nit màgica pescant calamars, amb núvols de tempesta i llampecs iluminant el capvespre. Amb qui podría haver estat, amb qui hauria pogut ser... Quan s'acaba l'encís comença el compromís.

Davant del mar les alegries suren en l'onada i esbufeguen el rostre en milions de gotes irisades. No s'encomanen les penes, davant del mar, llisquen horitzó enllà com les gavines. Davant del mar, de nits, els pensaments, com les onades...

'Dies ha que t'he delit', va escriure Joan Maragall. Com és la vida, com som els amants, què ens atreu, quant de temps disposem per dir, per fer, per entendre, per aprendre...

Ocupada? La cadira... Endavant, endavant...  Prenc un glop de clara i miro al meu voltant. La terrassa ben plena... Al meu costat, sopar distès, tapes saboroses i un munt de copes dringant a la salut de l'amistat. Assaboreixo aquest moment dolç en què la vida passa per davant meu sense aturar-se...

Un munt de records... Digby Jones... Café del Mar...

Preludi

He sortit de casa. Com qui surt d'un mateix, del llit dels somnis. Avui, un de revelador. Un somni ben clar i transparent, tant, que semblava real. Ja en parlaré. Ara, però, em ve de gust fer camí. D'anada i tornada.

Lleugera, a la velocitat de córrer però sense fer-ho... M'he creuat amb una parella de veïns que en tornaven. Bon dia, i tant, a l'ombra dels plataners, la meva rambleta particular fins a la Coromina. A partir d'aquí, una mica d'ascens... I de solei... Mirant el terra, mirant el cel, els roures, les acàcies, la pineda...

Cruïlla de camins. Enfilo el de la Casanova, el sol comença a escalfar malgrat que encara no són ni les nou tocades. Però aquest estiu està fent una canícula intensa. Potser per això ahir mentre mirava d'agafar el son i que passés l'aire, mentre et feia present, escrivia i escrivia i em faltava pantalla per dir-te... Tant...

Reflexió: seré capaç de seguir el teu consell? I tant. Saps per què? Perquè tinc l'escriptura, tan senzill com això i sortosament. Avui, com ahir, aplego els mots i els deixo anar damunt el full blanc. Espero que em siguin favorables. Els teus...

No em desviaré de l'escrit, continuo itinerari... Aigua al clatell, als braços, esguard als santuaris i descens... I llavors... He trobat dues dones ben diferents, talment els fabliaux que estudiàvem a narrativa medieval, personatges que són al camí simbòlic d'un viatge iniciàtic. Casualitat? Saps què he pensat? Que podrien ser ben bé dones de tu, de mi, del teu imaginari, del meu. Dones mirall.

La primera esportista, abillada per córrer, per vèncer qualsevol obstacle. Guapassa, pell morena, ulleres de sol, primer entrenament del dia... La segona, magnífica, talment la dama de les camèlies, vestit meravellós a joc amb la pamela, caminava suau, gairebé surant. Quan li he passat pel costat duia un nadó damunt del pit, les mans amarant-lo plàcidament....

Reflexió: som dues, moltes dones alhora. I ens reconeixem en les altres... la que voldríem ser, la que potser serem algun dia, la que no voldríem ser mai, la que som... He arribat a casa, suc de taronja, esmorzaret i uns quants fulls, inevitable... Els escrits que més m'agraden. A raig.

Bons propòsits. Uns quants. Viure. Gaudir de platges i parcs, de somriure i vermuts, de migdiades i melodies, de converses davant del mar...  No sé pas què ens pot passar a tu i a mi en aquest parèntesi d'estiu... 'Raros'... 'Especials'... Ja ho pots ben dir...

De moment abocaré les hores d'avui en una lectura recomanada, Lila, que haig de comentar al setembre. Perquè curiosament quan tornava a casa també he retrobat, i això ha de ser per força un senyal, la meva bibliotecària particular i una companya de club de lectura. Lectura d'agost, davant del mar. Us en faré cinc cèntims...

I en el preludi de vacances... 'Só tenho tempo pra ser feliz'... Gran Toquinho, en concert... Gaudiu-ne...