Kaurismäki

La noia del Love Hotel sòrdid? M'agrada el títol, tiratge curt, una autoedició, experiències, de tot en podem fer un escrit. Aquest té el seu morbo. La nuesa de les cites, les propostes a l'atzar, el que pots arribar a oferir, el desig, la solitud..

T'ho imagines? Dos personatges anònims en un plató amb focus blau, miralls i yakuzi... L’aula del sexe per hores, del desig per minuts, de la urgència per segons... La protagonista, una noia solitàriament sola, espera, en silenci, talment l'Iris de Tulitikkutehtaan tyttö d’Aki Kaurismäki. Se li acosta un home sòrdid sortit d'un xat qualsevolment sòrdid. Entren a un pàrquing i caminen en silenci. Arriben a una porta, piquen al timbre i ja són a dins.

Love Hotel. Paguen. Entren, en silenci... La noia s’emmiralla en tots els miralls. L'home gradua la llum, expert. Pots canviar a vermell o taronja...  Seuen de costat, les mans d'ell expertament sòrdides  despullen la noia amb sòrdida delicadesa... Els dits d'ella acaronen el clatell sòrdid. Tots els miralls els retornen tants silencis amagats. Quantes dimensions de nuesa... 

Continua... De moment només tinc això. Pots continuar tu. A mitges? Somrius mentre omples el yakuzi, aquest savoir faire d’intensitat en les sortides d’aigua, aquest domini dels comandaments... Tenim dues hores... Et va bé el blau? Cassa amb els teus ulls.

No vull imaginar un final Kaurismäki. Se'ns escapa el riure. Saps què m’agrada de tu? La meva sordidesa? També. Ara va de bo. M'encanta que no et sorprenguis per res o gairebé res. Tu em sorprens. Vine aquí, sòrdid... I verge, recordes? Riem, a cor què vols. El zodíac, de vegades, té aquestes contradiccions.

M'encanta que t'encantin els preliminars. Un cop som sota el blau del reduït escenari tot és qüestió d’habilitats...

Reijo Taipale...  Kati Outinen...  Kaurismäki... Sublims...