Caputxeta

He agafat el més imprescindible: fulls reciclats, un llapis, una goma, mocadors, un portamonedes diminut i les claus que han tancat la porta de casa... Amb la motxilla a l'esquena i els pensaments en standby, he enfilat el camí de plataners que més m'agrada... Anar a buscar el pa al poble del costat, a peu, i entre passa i passa, que em sorprengui l'atzar.

Sempre hi ha humanitat que es deplaça per esport o platxeri pel camí del Castell ...Cada passa, una traça i una altra... Gran recorregut... Entre els nostres pobles no n'hi ha. Però sí una gran diferència pel que fa al tarannà, la història, les persones i les actituds... M'agrada el pa que s'hi dona, a Montesquiu. La carn que l'Empar amoroseix mentre intercanviem novetats del seu country i el meu gospel... El format 'llibreria-papereria-i-més' a tocar d'un local social on sempre que hi passo pel davant penso "un dia hi faràs cap"...

Revolts. Ressegueixo el perfil de la Cogulera amb un dit imaginari.. Més enllà s'endevinen els Munts... Com diu Estellés "el meu secret, de què et fas confident, és aquest gust general per la vida"... Quan arribo a la cruïlla de la Casanova l'atzar baixa del Castell amb un xandall de foraster... Educat, fa moltes preguntes que no acabo de respondre per dubte, ignorància o perquè sento que la meva solitud vol solitud i no pas conversa... No deu pas pensar el mateix el meu interlocutor d''on-hi-ha-un-restaurant-a-prop per aquí'. Entre pregunta i pregunta em cola un  'm'hi estic a l'Hotel'... Me'l miro bé... No em sento Caputxeta. Agafo el camí més curt de tornada a casa mentre el llop s'allunya amb la cua entre cames.

Marga Bufí... Cris Juanico... Soledat

Infinit...

Anem a prendre una copa? M'agraden els rostres que m'envolten, les veus que em fan riure, viure-ho, amb tu, que bé que estiguis tan a prop, la dona que estimo i a qui agraeixo la vida que he tingut i que has tingut el plaer de concedir-me.

Vius el present, amb tu mateixa, i el futur que no voldries mai finit perquè encara hi ha molts dies i moltes nits, viatges, lectures, converses per fer, per dir... Repasso el teu rostre somrient, tants solcs com anys viscuts. Parlem de fa un instant quan érem al cineclub, veient un cinema valent i compromès. Amb ràbia, però sentint-nos deleroses de canvis que han deixat de ser somnis per esdevenir realitats.

Sentiments. Records. Uns quants que en Xavier, en Xapo i tot l'equip de Ciutat Morta han revifat. Records, com si fos ara, quan aquells individus, que no persones, se't van endur i no et tornaren fins l'endemà, amb el timpà rebentat, i el metge que no es creia que havies caigut i a tu que et retronava l'amenaça "et cremarem la casa amb els nens a dins"...

No oblidem. No perdonem. Tanmateix no ens invalida. Perquè ara és el moment. Ara i sempre. De testimonis. De fets. De denúncies. Escriure per no matar, diu en David, que ha activat, com tants d'altres, un munt de consciències.

Hem refet la nostra vida, el teu somriure, ara, compartit amb persones que t'estimen, amics, que et cuiden com et mereixes... Aquesta nit ets l'exemple més clar de la vida que volem, tant de bo no s'acabi mai, tant de bo fossis eterna...

Perquè et duc amb mi, compartim, Silvio, Mujeres... I perquè t'estimo, molt, infinit....

Vintage

Un munt de laca, i més encara. Més que fixar el pentinat, l'entranyable perruquera l'immortalitza... 'No t'hi coneixeràs, Teresa'... Em reconec, sortosament, al mirall. Tot a punt, compte enrere, túnel del temps, trobada vintage d'alumnes, de companyes, d'amigues,  quin encert, quaranta-dos somriures, d'aquells que no oblides.

No ens fan l'edat que tenim... O potser sí. Han estat moltes les emocions viscudes.  I ens n'hem sortit, amb arrugues a la cara que ens fan ser com som... Avui fem present un passat aixoplugat a la memòria col·lectiva, teixit en espais propers o llunyans. Avui compartim infantesa, mirant de bastir els somnis, l'imaginari col·lectiu. Quin devessall de vida i aprenentatge...

No m'acabo les abraçades, els petons, les converses... Com estàs, què fas, te'n recordes... I ens fem un munt de fotos.. No hi cabem, ara sí, el cor obert de bat a bat, enquadrament perfecte.

La nit, d'una revolada. Fred intensíssim, tornada a casa, curulla de vides que he tingut el plaer de redescobrir... Miro d'aclucar els ulls... Debades... Són tants els rostres i les veus que acaronen la matinada...

Per a vosaltres, per a tu, ara hi he pensat mentre l'escoltava... Wonderful, Joao Gilberto.. La propera, imprescindible...