Total de visualitzacions de pàgina:

30 d’abril del 2014

Sentimental mood


Avui fa un any sèiem en una terrassa, un capvespre per a nosaltres... Més que paraules... Quantes emocions, trobades, complicitats...

Llegeixo un poema que vaig escriure aleshores i que defineix molt bé algunes nits en què vaig notar, i molt, la teva absència... No és enyor, o potser sí, d'uns mesos viscuts intensament...

Llegeixo, amb cura, perquè la nit em fa present el teu somriure. I diu així:

"Curiós que no hi siguis...
Curiós el silenci que em dediques,
els dies d'absència... Oblit?
Escolto 'In a sentimental mood' i penso
en tot el que ens hem dit
en totes les emocions que m'ha fet sentir
la teva particular manera
de dedicar-me els dies...
Un s'hi acostuma a tenir-te a prop,
a veure't aparèixer, de cop i volta...

Curiós no sentir-te,
adonar-me que cap dia és com ahir o com avui,
que ni tan sols els sentiments són infinits...
Ara que m'havia avesat a la teva companyia...
Difícil les coincidències...
Difícil ser present en tots els moments del dia...
La teva vida és teva com la meva... 

Reconec que et trobo a faltar... Una mica...
Que no sembli que et reclamo...
Quina sort que algú et dediqui un espaiet,
que algú t'agraeixi certs dies, certes nits...

Avui, molt especialment, t'enyoro... Una mica...
Què vols, les nits són enyoradisses, de mena.
'Qui sap on ets, qui sap on pares'...
 Potser dorms...
 I a mi que m'agrada imaginar-te...

Segueixo els acords que dibuixen el teu somriure
de bat a bat...
Escriure aquests mots, a l'atzar
em fa més portàtil la teva absència..."

Ellington, Coltrane... El suau vaivé del jazz que més m'agrada...


https://www.youtube.com/watch?v=sCQfTNOC5aE


  

16 d’abril del 2014

Ci vuole un fiore

Istituto Pedagogico Bresciano, Loano, juliol de 1975, les colònies més apassionants de la meva vida. Va ser un viatge d'intercanvi, el primer viatge amb avió, primer a Milà, després l'autocar, un munt de canalla cantant 'Al vent', 'El pueblo unido jamás será vencido'... Em sentia molt lluny de casa. Nou idioma, nous amics. Recordo les rotllanes a la platja, els tallers de manualitats, els berenars amb nutella,  les rialles al capvespre, lliteres de confidències... L'enyor dels primers dies, la recança del darrer capvespre...

El darrer capvespre... La funció de final de colònies.  Em veig asseguda a les escales de l'escenari, esperant el moment de la meva actuació. El llac dels cignes. Me la sabia de memoria. L'havia vist ballar un munt de vegades a la classe de dansa del meu col·legi.

Estava tan concentrada que no vaig sentir que algú seia al meu costat. La meva monitora, la signorina Berta. M'havia ajudat tant... Tot era a punt. Em va retocar el vestit, un tutú de paper pinotxo blau cel...  'Bella bellissima'. Vaig somriure. Cara Berta. Carissima...

Vaig pujar les escales... Aplaudiments... Piccolina, piccolina... Tan introvertida i poruga com era i en canvi que bé que es veia el món dalt de l'escenari. Tothom em semblava proper. Un munt d'esguards que em somreien... De cop i volta vaig sentir el silenci molt endins... Molt lentament, les notes inicials d'un Tchaikovsky lacònic, i el meu cos vinclant-se, fluint... Cada nota una passa, dues, giravolt, compàs... Dansa de somni, com un somni, la felicitat al cor... El batec dels bracets menuts, asseguda al terra, el cap acotxat... Un crescendo d'aplaudiments retornant-me a l'escenari.. Brava. Bravissima.

'Les persones que estimen el que fan es descriuen com a persones afortunades'. He sentit un munt d'emocions en aquesta vida. I les que em queden per sentir. Però aquella actuació, aquelles colònies i, sobretot, la intensitat amb què les vaig viure tindran un lloc privilegiat al calaixet dels bons records.

Com aquesta cançó, piccolina, piccolina, que canto de tant en tant a la floreta que més m'estimo...

Ci vuole un fiore... Molt especialment...


10 d’abril del 2014

L'aire diferent...


Retornàvem d'una llarga caminada per un indret meravellós a tocar d'un Cadí exultant. El blau d'un cel que ens havia acompanyat pel bell itinerari s'havia esvaït amb el pas de les hores.

Ens empaitava el capvespre. Caminàvem, apressats. Amb cada passa un alè menys de llum...  Tot d'una, la volta del cel es va cobrir i, d'una revolada, es va fer de nit... Va començar a ploure a bots i barrals... El camí... desdibuixat... Era un nord o un sud que marcava el nostre vagarejar... Amarats, de la mà, vam començar a córrer sota un risc massa inconscient... Fins que vam veure uns llums i vam sentir el retruny d'un Land Rover... Una finestra, pugeu, però què diantre feu aquí a aquestes hores?

Vaig seure al seu costat. Atractiva, de somriure net i veu més que serena. Conduïa, amb fermesa. Coneixia el terreny. Una dona valenta. Ens va dur a casa seva, un recer d'extraviats inconscients... Acotxats al sofà sentíem el ressò de les guspires vora el caliu de la llar de foc. Segurament, altres extraviats com nosaltres havien compartit amb ella aquell aixopluc personalíssim... Quin detall, un te calentet. Me la mirava.... Tu encara més. Vam compartir rondalles d'altres moments semblants al nostre...

L'endemà, de tornada a casa, hi vaig pensar. Quina sort que hi fos a prop. Quina sort trobar-la. Malgrat ser uns desconeguts, ens va acollir, generosa...

Impossible oblidar-te.... Per a tu, l'aire diferent dels Menaix a Truà & Gema 4... Quan res sembla el que és...

Miniatura