Total de visualitzacions de pàgina:

19 d’abril de 2018

Miss Maps

Fa uns mesos vam coincidir amb una amiga molt propera. Va ser un dissabte d'hivern, concert de corals d'infants a Manresa. En serem 1.500, mare. Poca broma. La música, aprendre, gaudir-ne... Un autocar esperava els petits cantaires a Roda. Només alumnes? I els pares? Aneu pel vostre compte... Cara de poker la meva amiga i jo, què fem? El concert no era fins a la tarda...

Les sorpreses s'entomen tal com vénen... Anem a Manresa, ara, un matí per a nosaltres. La perspectiva positiva i l'adaptació al canvi. Construir un altre dissabte, no pas el que havíem previst... Eix transversal, la meva amiga conduint el cotxe i la conversa. És sàvia, màgica i té una veu que envolta els sentits. Abraça el ioga com una manera d'entendre el món i viure'l intensament. M'agrada escoltar-la. N'aprenc.

Vam decidir anar a un indret que li havia recomanat una amiga, el parc de l'Agulla. Com que sóc una mica Caputxeta i volia arribar a bon port vaig pensar que s'esqueia el suport de Miss Map. És cert que parla una altra llengua i que té una tonalitat enllaunada però darrerament la porto amb mi. És efectiva. Eficient. Amb ella és més portàtil arribar a bon port.

Vent removent l'aigua del toll, alguns esportistes, el Parc de l'Agulla, mira quina terrasseta més estupenda, dues clares, Montserrat, imponent.. Per nosaltres, per aquest matí inesperat, somriu. Temes estrella, la salut, l'amor... Selfie d'amistat, de divergències en la manera de relacionar-nos amb els homes de la nostra vida... Si construïm el dia, el món, que sigui a fi de bé.  I amb tots els matisos que ens defineixen vam teixir la jornada.

Després del concert, meravellós, impactant, vam recollir la canalla, entusiasmades, quin poder té la música aplegant el bo i millor del que sentim, abocant el bo i millor del que podem expressar. De tornada la mainada dormint i nosaltres reprenent el fil...  Deso Miss Map, ja no ens cal, vols que escoltem... Somriu, coincidim...

Sol de tarda, el Berguedà desplegant els cims d'Ensija i Pedraforca, travessant l'eix...

Rachel Sermanni... Ramon Mirabet... Marshmallow Unicorn...

Vídeo de ramon mirabet marshmallow unicorn














18 d’abril de 2018

Motivada...

Arraulida al tren, son infinita. La Garriga. Una noia seu davant meu. Duu uns pantalons amb els genolls esparracats. Jove i bonica. Cabells llargs i abundosos. Té el camal llarg i per no despertar-me, canvia al seient del costat.

Creua les cames, remena la bossa... Et voilà, el mòbil... I els auriculars... Com la majoria de viatgers. Oda a la pantalla, aquest món virtual tan addictivament atractiu. I de bon matí, encara més. Jo, clapant. També amb auriculars...

 Tren matiner activant els viatgers, bressolant els dormilegues com jo que s'aboquen a la dolçor del darrer son abans de començar la jornada amb una certa etiqueta... Motivada... 

https://www.youtube.com/watch?v=oF4Aa7poreE 
Debussy... La Damoiselle Élue...





Breu, el somni... Obro els ulls a la realitat més real, rabents els matolls, Granollers, les naus industrials... Hem sortit de la frontera del verd i voregem la del gris. La noia bonica, els ulls fitats en el mòbil... Face, Instagram, piulades, darrer correu electrònic, visualitzacions al blog, i uns quants whats plens de petons i cors...

La virtualitat somriu... Com la noia bonica que vincla el cos molt suaument... Motivada... 

Calvin Harris... Pharrell Williams... Katy Perry... Big Sean....  Feels











17 d’abril de 2018

Cel serè...

Una de les darreres pel·lícules infantils que m'ha agradat més i que he vist més vegades és Big Hero 6. Un Disney, sí, amb tots els clixés però amb algunes seqüències memorables. No diu cap cosa que no sabés però les reflexions són tan gràfiques que fan repensar l'actitud davant els problemes o els reptes. Aquest fragment (versió llatina, al més pur estil Disney anys 70), n'és un exemple:


Vídeo de big hero cambia la perspectivaCanviar l'angle, la perspectiva, per mirar de no pensar gaire en allò que és inevitable. Treure'n l'entrellat? Hiro troba un invent, els microbots, i jo una motivació, un somriure. I d'altres: aquest sol meravellós i una propera trobada d'amigues espectaculars... La perspectiva és magnífica. Interioritzem-la...

Ahir parlava amb un amic d'actituds i persones. És un amic de nova fornada honest i generós. Estima una dona, relació molt recent, intensa... A certa edat hi ha passos que obvies per obvis, em comentava. Ara inicien el camí de l'estem molt bé junts i ens agradaria poder estar junts i veus aquell indret, i seria bonic tenir-hi una casa i... El meu amic em va demanar consell... Piano, piano, noi, vaig dir-li, esteu estupendos, conserveu els espais, els amics, allò que enriqueix el món que compartiu i que fa que estigueu junts...

No sé pas què faria jo si fos ell. Però crec que voler córrer no sempre és sinònim de sentir-se a gust. No el vaig veure disposat a fer una marató. Tot i que és molt temptador, especialment quan corres enmig de la natura, la humana... El meu amic ja ha passat per paratges semblants. Convé recordar el que has viscut i ser capaç de preservar el que tant ha costat de construir. Per mantenir i sobretot per compartir en la seva justa mesura. Per avançar. Step by step.

Resultat d'imatges de planeta principitoTema estrella de la quinta dels seixanta: les relacions humanes, un camp de conreu curulla de llavors. La tria d'una persona o d'una altra depèn de nosaltres, de l'angle... Qüestió de geometria humana. Per què algunes persones sí i d'altres no? Per què algunes més intenses que d'altres? Ni al meu amic ni a mi se'ns escapa que quan no és només amistat, la cosa es complica. Nosaltres en som un exemple. D'amistat amb majúscula. Gens complicada. Potser perquè vam ser amics de bon principi. Potser perquè tots dos som del mateix planeta.

Una de les propietats d'aquests dolls mentre els escric és l'efecte analgèsic. Haig de tornar al principi per saber la motivació a l'hora d'escriure'l. El sentiment que em movia ha canviat. Com la perspectiva. Què bé aquest sol tan benvingut després de la pluja regalada. Quina sort la llum que arriba de la finestra estant. Quina emoció la perspectiva d'assaborir un Delta compartit, les excursions futures al Bassegoda, a les Guilleries, a nous indrets...

'Dibuixa'm la rialla pel camí'... Marala... La reina de les flors...

Vídeo de marala










16 d’abril de 2018

Moure fitxa...

Automàtic. Intueixes la resposta i de sorpreses, poques. Tot encabit en l'ordre racional d'un calendari. Com si es tractés de la propera reunió de treball. Però com diu el meu pare, el no ja el tens. Així que no he perdut res mirant d'escurçar els teus dies i els meus. M'he passat tot el cap de setmana de reflexió, sense arribar al zen, però déu-n'hi-do... Tornar al joc de solitaris que no gaudeixen de la vida com caldria, que miren d'interioritzar el desig de no fer-se expectatives i, sobretot, que continuen sense aturar-se plegats. Cadascú a la seva zona de confort. Cadascú a l'espai personal propi. Ara ens tenim pendents, ara ens allunyem. I així portem dos anys. Passen els anys rabent. Tot plegat deu ser una qüestió de nivell.

Sempre he pensat que era jo qui mantenia la relació. Però no és ben bé així. No ens agrada sortir de la vida de les persones així com així. Sobretot les persones que ens han impactat o a qui, en un moment donat, hem mirat amb bons ulls. El més important és ser conscient del tauler de joc. Per on es mouen les fitxes. I sobretot quina és la finalitat, l'objectiu de cada moviment. Potser sí hauria d'haver estat atenta quan el pare jugava als escacs. N'aprens de bones com l'escac al rei. Però no es tracta d'abatre'l només de posar-lo en guàrdia.

Perseverança. Sense esperar res. I no tenir por del no. No només al que vols sinó al que no et convé. El regal que et dóna la vida és que en dóna molts. L'entorn que vivim n'està ple. Tot depèn de com ens mirem les coses. Del que dóna sentit al que fem i ens satisfà. Plantar ja té un risc. Que la llavor no surti. Que no la puguis veure créixer. O que sigui tan breu com un cop de vent o un xàfec sobtat. Perseverança. I no deixar de regar el jardinet.

Així que entre anar al cinema amb tu o no, ja sé el que puc esperar. La butaca en solitud, ja la tinc. Confessar les limitacions o les sensacions que tenim és una manera de fer-nos vulnerables i limitats. El valor d'expressar il·lusió o desig per les coses i les persones, provar sort i arriscar-se al cop de porta als nassos, no és qualsevol cosa. L'autoestima, al lloc que li pertoca. Si nosaltres mateixos no ens regalem els dies qui ho farà?

El millor de proposar és l'emoció de l'espera. Perquè moure fitxa és moure una emoció. Allà on ens dugui l'emoció de l'altre... Quina raó per al no, avui? No sempre és no, penses... L'espontaneïtat, ja se sap, necessita d'un altre espontani. Quan perceps la incertesa... Et deixes portar per la melodia...



 Alice Coltrane.. Turiya And Ramakrishna


https://www.youtube.com/watch?v=QUMuDWDVd20


15 d’abril de 2018

Ficció

El lladre de paraules, sessió de cinema, un plaer. Hi ha nits que reclames per a tu, per gaudir-les en solitud. L'espai personal, tan important, que cal preservar com un tresoret. I compartir. Amb qui et faci vibrar.

La nit és amiga de la ficció. I de la reflexió.
Portem de bracet la solitud, preservem la nostra particular manera de ser qui som perquè la llibertat és allò que ens fa ser qui som i també atractius per als altres. 

I l'amor? És com el futur. No està escrit. L'escrivim mentre ens fascina el que fem i amb qui ho fem. I oblidem el temps i l'espai, o els reinventem o senzillament vivim.

No omplim el nostre món amb l'altre. Només l'eixamplem. De fet quan estem amb algú que ens fa vibrar no ens cal pensar en res més que sentir-lo, escoltar-lo i estimar-lo.

Parafrasejant el protagonista de El lladre de paraules, 'en algun moment hem de triar entre la vida i la ficció. Les dues van molt unides però mai arriben a tocar-se'.

Billie Holiday... April in Paris...













13 d’abril de 2018

La trivialidad de la selfie en la alfombra roja...

...  La insuportable lleugeresa de l'ésser... Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto... Títols emblemàtics, amb cos i, no sempre, ànima... El primer, que encapçala aquest doll, no és el títol d'un llibre o d'una pel·lícula sinó el peu de foto d'un article del diari que fullejava avui mentre prenia el meu cafè amb llet, imprescindible, de quarts de nou.

Divendres, son acumulada, plugim... Al diari, la catifa vermella, Cannes 2018... Poder ser-hi ara, pensava,  trivial o no, el temps que dura un cafè amb llet, un micro somni... Poder fugir de la rutina, els dossiers, les cerques, la difusió, la pantalla... M'agrada la meva feina, és important, però els divendres com avui... Som rutina, almenys la majoria dels mortals que conec. Ningú parlarà de nosaltres quan guillem d'aquest món i esdevinguem més lleugers que mai...

La trivialitat de la selfie... Què fixem a la pantalla, on posem el focus i sobretot per què hi hem de ser tant, a tot arreu. Càmera en mà, reflectim la nostra realitat i l'entorn tan sols és el nostre rerefons, una excusa per reafirmar-nos. Ens emmirallem més que mai. I més que mai ens cal que l'altre ens rebi com nosaltres volem. Amb un dit fent ok, un m'encanta, em distreu, m'agrada... Hi ha excepcions, sortosament. Selfies que prioritzen el lloc i les persones que comparteixen amb tu un instant compromès.

Posats a romandre veient la pluja rere els vidres, els dits teclejant el proper directori de difusió, les veus de les companyes comentant la terminologia educativa més recent...  Posats a fer de la feina la portàtil gravetat de l'ésser... Millor creure que allò que fas té sentit per a tu i per als usuaris amb qui interactues. I quan agafis el tren faràs un reset i somiaràs que en dos segons ja ets a Cannes, a la catifa vermella, fent una selfie amb profunditat a côté de Terry Guilliam, abans de parlar sobre The Man Who Killed Don Quixote, el darrer film d'aquest gran guionista i director.

La trivialitat d'un divendres qualsevol... O profunditat, si es vol... Avui sopar d'interiors, home sweet home i Petites mentides sense importància....
 
Vídeo de Les petits mouchoirs








12 d’abril de 2018

Equilibris

Avui parlava amb una amiga de filles. Les nostres. El seu company havia rebut per whatsapp un vídeo d'un local de copes on un individu abocava al got d'una noia un líquid més que sospitós. Hem d'ensenyar aquest vídeo a les nenes... La meva amiga m'explicava que s'hi havia negat. No podem educar les nostres filles en la por, aquest missatge del no facis ni surtis ni et deixis. El més important, deia la meva amiga, és l'entorn. Amb qui es relacionen. I, sobretot, no deixar cap amic o amiga sol...

M'agrada la meva amiga perquè diu les coses pel seu nom, és justa. Trobar-nos avui ha estat casualitat. Mentre jo dormia al tren ella ha pujat unes quantes estacions més tard i, en veure'm, ha segut darrere meu... Fins que m'he despertat i he vist els seus missatges per whats. Bon dia, guapa, m'he girat, he segut al seu costat, quant de temps. El tren és la vida. I a la vida n'hi ha tants, de trens...

Un dels meus preferits és el nocturn amb una sola estació anomenada solitud. En som uns quants que l'agafem, i no s'hi està pas malament. Alguns mirem el paisatge interior, d'altres llegim descobrint nous horitzons i els més agosarats, conversem amb els nocturns del tren de quarts d'onze que és quan ve de gust l'escalforeta. També la reflexió.

La propera revolució, la de les dones, al segle XXI, visibilitzar i educar en el respecte, compartir. Tot i essent com és, de vegades tinc veritables discussions amb el meu company, diu la meva amiga. Tenim la sort d'haver tingut unes mares que ens van educar per ser nosaltres, per ser al món, per decidir el nostre futur, per compartir amb els homes i deixar enrere el llast de segles de poder i submissió.

La meva amiga té raó. L'entorn ens defineix com a persones en un món cada vegada més confús. Com diu la Marina Garcés a Nova il·lustració radical, cal 'afirmar la llibertat i la dignitat de l'experiència humana que és capaç d'aprendre per si mateixa'.

Trobar l'equilibri, que comença per nosaltres, i per cada home i cada dona de les nostres vides...

Lídia Pujol... Sílvia Comas... Missatge...








11 d’abril de 2018

Dolços somnis

Vaig obrir el whats... Quarts d'onze, en línia... Sense compromís, recordes? 'Amics... Uns amics molt especials'... Nit intensa. Conversa. Les relacions entre homes i dones. L'hauries d'escriure, Teresa. Fet. Amb el teu permís:

-Quan tens un accident de cotxe o caus del cavall, hi puges de seguida per treure't la por o esperes i esperes per tornar-hi? Com viuen les dones la fi d'una relació on hi ha hagut sentiments? I els homes? Amb qui ho parlen? Amb qui es recolzen?

- Ho viuen igual malauradament... Una altra cosa és si ho comparteixen amb algú.

-No, no som iguals. Patim? Segur que sí.

-Però la manera d'afrontar-ho és diferent. Les estratègies són diferents. Els homes pateixen igual però tenen més capacitat de desconnectar.

-Vols dir? En què et bases?

-En converses com aquesta. Suposo que depèn amb quin interlocutor et trobis reconeixeràs les teves febleses... O el teu patiment

- Costa reconèixer les febleses o les imperfeccions pròpies. El patiment, en canvi, sí que es reconeix fàcilment. Fa mal. Però és mes senzill llençar pilotes fora. Minimitzar la responsabilitat pròpia.

-Les febleses i imperfeccions es reconeixen quan ja tens una edat per acceptar-les i passar pàgina.

-Però....

-T'ha agradat aquesta...

-Sí... Però depèn de les persones. Del creixement personal, de la introspecció. A mi em fa ràbia haver d'acceptar les meves imperfeccions. Les admeto però costa.

-Les acceptem per aprendre... Un dia et cobraré per inspirar-te.

-Ja arribarem a un acord.

-Tàcit.

-T'ho reconec que les admeto...Però amb recança.

-Reconeix, reconeix...

-Per què? Perquè també vull aprendre de les pífies, millorar i extreure aprenentatges.

-Ja ho fas.

-Tothom ho hauria de fer més. Però és més còmode mirar-se el melic.

-El terme 'tothom' se'ns escapa.

-Sí, ningú no és perfecte. Però... I l'actitud?

-Són les persones properes les que ens fan créixer i aprendre.

-Quan faig una entrevista agafo abans a les persones amb bona actitud que a les de millor currículum professional. M'interessa el potencial..

-Google i Facebook també ho fan.

-Com?

-En selecció de personal agafen persones capaces de resoldre un supòsit o situació que els plantegen. Qüestió d'actitud. Per sobreviure a les febleses i les pors, a la resistència al canvi, a reconèixer que som limitats. El CV el puc tenir via xarxes socials.

-Sí, però el fet que la persona vulgui aprendre és el que marca la diferencia: les ganes.

-Es pot tornar a equivocar. Mentre no faci mal a ningú.

 -Si, és important no fer mal.

-No som conscients del mal o bé que podem fer.

- Potser no, però no es el mateix intentar no fer mal que anar a la teva i que no t'importi deixar ferits. En els dos casos deixes ferits.

-Però la gravetat dels fets varia...

-Aquesta conversa...Amb alcohol a l'abast, ha de ser impressionant.

-Encara tinc els Tres Macabeus que em vas regalar. Espera que l'enceto.

-No l'has encetat encara?

-A tu què et sembla?

-Potser encara no...

- Potser...

-Ara no em faria res una copeta...

-Fresqueta...

-Jo crec que un cap de setmana de tardor, escoltant música, plovent fora i amb una copa de Tres Macabeus fresqueta a la mà....ha de ser interessant.

-Prenc nota, figura.

-Demà patirem...

-Bona nit filòsof.

-Bona nit... I dolços somnis...



 Charlie Haden & Chet Baker... Silence


https://www.youtube.com/watch?v=ydlQk5v1OPk


10 d’abril de 2018

Aprendre de tu...

No és gaire romàntic però les hores són les que són, esgarrapades suaus al temps, avui, present compartit.

Retrobar-te és art, la veu que embolcalla, el posat trapella, el to profund. M'ensopegues a misses dites, i et sorprenc, o no, o les dues coses alhora.

Les viandes no acompanyen, què vols, només és migdia, però el fem durar. Entre tu i jo, l'enhorabona, aquesta complicitat i saber que malgrat no tenir-les totes l'amor és com és, si més no, ens el creiem.

Creativitat és el que fas i el que dius, que em facis veure que cal desfer els motllos i que tot el que he fet aquests dies ha estat això, viure.

Admiro la cal·ligrafia, creatiu, apassionat, que et desborden els mots, que en fas poesia visual. El secret és que no és cap secret, ni per a tu ni per a mi.

Interpreto el teu món tal com raja. Com tu desvetlles el meu. Grappa, licor d'herbes i un munt d'imatges. Cada poema és un tapís cromàtic, un univers de versos capdellats i eixatats.

Afortunada. Afortunats. En contacte i en abstracte, la teoria és massa bona, la pràctica, com la resta de mortals.

Avui escric a raig, semblen versos potser perquè els has encetat i encara ragen a la memòria...

Un plaer, com sempre, dinar amb tu, riure amb tu, aprendre de tu...

Barbara Hendricks... Tribute to Duke Ellington...









9 d’abril de 2018

Fal·libles

Aquest matí esmorzàvem amb una amiga i somreia. La meva amiga. Se't veia d'una hora lluny, Teresa. No et vibraven els ulls com amb aquell, com es deia?

Bona la meva amiga. Se n'ha fet un fart,  d'escoltar noms, uns quants. Ja no sé de qui em parles. Déu-n'hi-do quin trànsit. S'ha acabat, sentencio. Em mira, aquests ullassos curulls d'experiència. A la teva edat, algú que et faci vibrar, Teresa.

Un beau soleil intérieur, bona recomanació d'un bon amic. En moments delicats, els mots que t'aconhortin, encara que siguin virtuals, que no et duguin enlloc, només pel fet de llegir-los, de sentir-los ja tenen un valor afegit.

També em sento una mica Isabelle... La meva amiga somriu mentre assaboreix la crema del meravellós cafè amb llet que beu en suaus glopets. Qui fos la Binoche, la de les pelis és clar. Per viure un dia la fantasia i el glamur.

El tren subterrani, em recomana la meva amiga, no et vull aixafar el glamur però sembla interessant. Faig un cop d'ull a la ressenya. Propera lectura...



Sortim de la grangeta camí de la feina. Sota els núvols, aquell convé reparar els danys... Tant és que siguis tu qui deixes, els adéus són imperfectes, els errors ineludibles i les persones fal·libles.

Tiraré de present, més que mai, per encarar el futur de tot el que encara he de viure.

'If I walk alone'... Kirk Franklin... The Storm Is Over Now...




8 d’abril de 2018

On s'amaga la llavor...

Diumenge d'introspecció, davant de la llar de foc, la família que ve de gust retrobar. Avui és el meu món, cap secret, obert i planer.

Escolto i escric i de tant en tant dic la meva, ara una foto, feu goig tots ben posadets... Després d'una sobretaula, darrera hora abans de cloure el cap de setmana.

'De la nova primavera, saber on s'amaga la llavor'. I quan retorni el sol, admirar els colors que amarin el paisatge.

Pluja al bosc, als conreus, a l'horitzó...

Pat Metheny... Travels...











5 d’abril de 2018

Primavera a Praga...

Parèntesi de primavera a Praga, l'esperàvem amb candeletes. El plaer d'enlairar-nos, de compartir cinc dies i tenir tots els presents a tocar del cor que és on bateguen els desitjos...

Una de les coses que més m'agrada de la nostra amistat és que podem ser com vulguem, parlar de tu o de mi, compartir... Què li portem al teu amic, dius, un oli d'oliva exquisit, ell tan gurmet. Quan un amic et ve a buscar a l'aeroport i et deixa la casa uns dies mentre ell viatja amb la dona que estima... No té preu. Amistat. Amb majúscules.

I som davant la B44, la porta que ens duu al viatge, el nostre, jo escoltant música i escrivint aquests mots i tu parlant... Els mòbils de fer temps... Tinc son d'aeroport, dius. Bona aquesta. Lectures, la teva El dia que Nietzsche va plorar, jo encara Cavalls salvatges. Millor no fer al·legories.

Praga... En poden ser tantes... Triem. Turistes ma non troppo.
Resultat d'imatges de mucha praga
Llevar-nos quan encara no han posat els carrers, aquest mosaic de quadrats infinits, i admirar les estàtues del pont Carles gairebé en solitud. Vitralls de Mucha a la catedral i la quotidianitat al carrer daurat. 
 Resultat d'imatges de mucha praga
   
Praga... Caminadores, i tant. Però també algun tramvia... I aquest metro d'escales mecàniques verticals rabents... El fred al clatell, corrent d'aire sobtat, inevitable. A Vinohrady, el barri que ens acull, carreguem els iogurts del vespre. Albert Supermarket, territori Kaurismaki, penso, l'esguard fit en un Karel platònic, d'una edat, posat anys 70, les mans finíssimament rebregades passant amb delicadesa els codis de barres. 

Praga la nuit, tota nostra, llums al castell, enlairades, les emocions, admiració pels edificis emblemàtics, les barques solcant calmoses un Vltava plàcid. Ve de gust una big band que sedueix amb el Metheny més íntim. Jazz a Reduta... Sublims Big Band Theory.


Itineraris artístics, Cafè Arco, cercle d'intensitat, Kafka de reflexió, el món sòrdidament rutinari... La condició humana, altres realitats, ficcions... Josefov, les sinagogues, els names i surnames als murs de silenci, Theresind... 

Resultat d'imatges de le caveau praga
A l'Staromestské námestí, el rellotge astronòmic en restauració... Museus? Art Nouveau. Gastronomia? A bastamente. Le caveau, grans omeletas i exquisides sacher al Cukrárna. Baf de mantega i salsitxes als mercats Easter de la Václavské náměstí, gairebé nostra de tant voltar-la.




Capicua, el teu amic. Primer i últim dia. Un plaer la darrera conversa al Bullerbyn. Bellesa no és sinònim de joventut. Ni a la inversa. Valorar els silencis entre dues persones, l'art d'escoltar... I si callen tots dos? Llavors és una pel·lícula sueca. Finíssima aquesta ironia, l'altra Praga, els barris que no hauríem conegut. El teu amic, comentes, tot un personatge...

Viatgem de bracet amb el que podem aprendre.Ganes de món. Ancorar? Temps de gaudi. 

Aquesta primavera, desglaç...

Smetana... Vltava... Berliner Philharmoniker


Vídeo de smetana